martes, 13 de marzo de 2018

El silenci dels arbres



Recensió

“No amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres” 
(pàg. 134).

“Si saps escoltar, podràs sentir, amagats entre les notes, el vent, l’aigua, la llum, l’escalfor que van nodrir els arbres dels quals ha sortit el violí. (...) La música brolla. S’alça i es dispersa. (…) Com si fos una fulla, recull les llàgrimes i les diposita sobre la por per ofegar-la. Penetra. Dol. Cura". 
(pàg. 136).

En aquesta obra, Eduard Márquez presenta diverses històries entrellaçades, mitjançant una prosa gairebé poètica que sedueix al lector des de les primeres línies. El protagonista de la història, el violinista Andreas Hymer, torna a la seva ciutat, destruïda per la guerra, per tal de donar un concert i solidaritzar-se així amb els seus. Aquest, però, no és l’únic motiu del seu viatge... El músic pretén recuperar l’amor d’una dona i un violí que li pertany. A més, vol obtenir respostes que li serviran per tancar incògnites del seu passat. 

Es tracta d’una novel·la que es llegeix amb facilitat, tot i que, darrera la presumpta senzillesa i espontaneïtat de les seves paraules, trobem una obra d’estil més aviat sobri i molt ben estructurada.

Més enllà de ser una novel·la romàntica, El silenci dels arbres ens parla sobre les misèries, la destrucció i la fam que comporta la guerra, destacant la serenor que genera la música i les emocions que suposa retrobar-se amb la persona estimada. Diversos crítics l’han catalogat com una versió contemporània del mite d’Orfeu, una paràbola sobre la força de l’amor i el poder de la música.